En aquest espai, et convidem a descobrir la riquesa cultural, històrica i arquitectònica del nostre poble. Des d'edificis emblemàtics fins a petites joies ocultes, cada racó del Molar té una història fascinant per compartir.
El Calvari
El poblat del Calvari és un jaciment del segle VIII aC* (amb una durada, encara avui, indefinida), un dels primers indrets habitats de manera permanent en el territori del Priorat. Malgrat els segles que ens separen, la vida en aquest indret no era tan aliena a nosaltres com ens pot semblar. Amb una població encara incerta, però no pas reduïda (el jaciment encara no s’ha acabat d’excavar, ni de bon tros). En un clima temperat, amb el paisatge no massa diferent de l’actual, aquestes persones haurien començat a treballar la terra i transformar els espais en un procés que, a partir d’aquell moment, ja no s’ha aturat. El Priorat, El Molar, una terra unida intrínsecament als seus habitants.
I no tan sols ens trobem amb una població estable i un paisatge canviant, sinó amb la presència d’una indústria pionera, la mineria i processament del plom per a la seva posterior venda a un “mercat estranger”, es venia el mineral als fenicis a canvi de diversos productes entre els quals podríem destacar el vi.
És així, doncs, com les primeres passes de la nostra identitat -els petits pobles, el lligam amb el paisatge, l’aprofitament dels propis recursos i la presència del vi- comencen a establir-se ja en aquesta època tan llunyana, el món de l’Edat del Bronze-Ferro i tot el que comporta.
Els rentadors i les fonts
La font pública i rentadors del Molar és una construcció de gran bellesa, amb dos passadissos coberts per un sostre de canyís i teula, suportat per columnes de maó i terres empedrats; al centre, les dues basses, amb piques de pedra i maó. La façana del safareig té tres “finestres” d’arc de mig punt i les portes d’accés es troben a banda i banda de l’edifici, darrere les dues finestres dels extrems. A les columnes de maó encara es poden veure les marques de blauet, un tint blau que s’usava per a emblanquir la roba quan s’esgrogueïa. La font en sí no és visible ja que està coberta i canalitzada cap a les basses dels rentadors.
A pocs metres del conjunt dels rentadors, en direcció al jaciment del Calvari, es troben les restes d’un antic camí empedrat d’època incerta.
La font pública i rentadors del Molar havia pertangut al Mas d’en Bas (actual Mas d’en Severino), que era la finca d’època medieval més antiga de la qual es té constància i, també, una de les més riques. Era, justament, l’aigua allò que li proporcionava la riquesa, però s’acabà fent un traspàs de la propietat al poble del Molar. L’actual construcció seria d’inicis del segle XIX -abans de la Guerra del Francès-. Encara queden els noms com a testimonis d’aquestes èpoques passades i la configuració del territori, com els terrenys de les Hortes Velles del Molar, que es bastien de l’aigua del barranc del Rec de Bas. És aquesta història el que fa que els rentadors, un espai públic tan important, estiguin tan apartats del poble.
Anteriorment a la font la gent del Molar s’abastia d’una bassa d’aigua de pluja, que es trobava a la partida amb el nom -Bassa del Molar-, aquí veiem la gran importància de fixar-nos en les nomenclatures de llocs i partides, ja que són testimonis dels usos i el passat del territori. Com en el cas d’una de les altres fonts del terme, la Font Boja, que apareix en moments d’abundants pluges, com per art de màgia, i desapareix posteriorment com una font fantasma.
Els mapes encara ens donen la toponímia de fonts i basses del terme del Molar: Font Boja (al límit amb el terme del Lloar), Font del Baster, Font del Mas Abelló, Font d’en Míquei i Font del Perxet (vora el riu Siurana), Font de Pinyol, Font de Noller o Bassa del Mas del Severino. Una memòria en la paraula, aquests punts d’aigua, elements clau per a una terra atapeïda de bancals (la gran majoria, ara, abandonats), rebien el nom de les partides on es trobaven, dibuixant el mapa d’una riquesa que, en el seu moment, valia més que l’or. En una terra on els barrancs i el propi riu Siurana (que delimita una part del terme del Molar) són elements estacionals, una font és un tresor.
Fonts i safareigs han estat, durant segles, els espais de trobada de la gent de cada poble, indrets socials, llocs protegits i apreciats, font de polèmiques i baralles, un dret comú i un deure compartit, assegurar la seva pervivència per al bé de tothom. El temps ha canviat en gran mesura la nostra relació amb l’aigua. Ara ens arriba directament a les cases, però fins al segle passat eren indrets curulls de vida.
Mina Loussa
La Mina Lussa (o Loussa) - Linda Mariquita és un Centre d'interpretació dedicat a l’escola i la sanitat durant el període de la Guerra Civil.
En el moment en què es va iniciar la Guerra Civil, el juliol de 1936, la situació va portar a una parada en quasi la totalitat dels treballs d’extracció del mineral de plom de la Mina Lussa. Una situació que va resultar negativa en l’economia es va poder transformar en quelcom positiu en altres aspectes, els edificis de la mina (especialment l’edifici d’administració) es van ocupar per a usos socials i col·lectius.
En aquest edifici d’administració, actualment convertit en Centre d’interpretació, es van ubicar les aules de l’escola, durant el curs 1936-37. Aquestes escoles del Molar (pensem que parlem d’escoles ja que és un moment en què xiquets i xiquetes estudien en espais diferenciats) es van integrar dins la xarxa d’escoles del CENU -Consell de l’Escola Nova Unificada- i van viure una modernització mai vista fins el moment.
El setembre del 1938 la Mina Lussa ja no era una escola curulla d’infants, s’havia convertit en un hospital. La proximitat de la línia de la Batalla de l’Ebre, la posició del Molar en una via de moviment de tropes i retirada de ferits i la modernitat de les instal·lacions portaran a la decisió de convertir l’edifici en un hospital M-2 (hospital de segona línia de front, que atenia els ferits menys urgents).
Durant els dos mesos en què la Mina Lussa va ser hospital de guerra la majoria de ferits que van ser atesos pertanyien al XV Cos d’Exèrcit, evacuats del front per Móra d’Ebre, Garcia i Flix, però també es van atendre civils del territori. Dins d’aquest edifici d’administració, els quiròfans es van situar a la planta baixa, per a atendre directament els pacients que arribaven, i els llits per aquells que esperaven ser atesos o ser evacuats es trobaven als pisos superiors (els espais on també hi havia l’accés a les cuines i banys, que es trobaven en cada pis).
Avui dia, el Centre d’interpretació de la Mina Lussa no només recorda aquestes vivències i usos de l’espai, primer com a escola i després com a hospital, sinó que també guarda materials escolars de l’època, que pertanyen als antics alumnes del poble del Molar, i una magnífica col·lecció d’estris i productes mèdics, cedits per Jordi Jara (cirurgià de l’Hospital Sant Joan de Reus), que il·lustren totes les maneres de fer i els avenços en la medicina durant el període de la Guerra Civil. També forma part de la col·lecció de materials mèdics exposats un aparell de transfusió de sang que pertanyia a Ramon Mauri Samada, el transfusionista de l’equip mèdic de l’hospital, que es va acabar casant amb una xicota del Molar.
Restes època Romana
Malgrat que durant la protohistòria el territori del Molar havia estat un indret ocupat, un espai industrial de gran importància i un centre de comerç destacat dins el “Priorat” (vegeu ); les èpoques daurades no duren per sempre, el temps passa, els habitants abandonen aquest antic poble i l’Ebre es converteix en el nou protagonista d’aquest comerç (i sí, tot allò que s’extreu de les mines sembla que marxa riu avall, el primer anunci del que serà un període de “pobresa”).
D’aquest moment de l’Edat Antiga només en conservem una petita finestra en penombra, les poques restes d’època romana que s’han trobat a la zona dels rentadors del poble.
De fet, ja en la publicació de 1973 Història del Molar d’Àngel Cubells Cubells, es parla de l’existència d’unes restes romanes en aquesta zona i, fins i tot, d’una necròpolis (zona d’enterraments) al mateix peu del camí real de Lleida a Tortosa. El mateix Salvador Vilaseca va trobar materials, com ceràmica romana i sílex (possiblement neolític), i també en trobaren la Dra. Margarida Genera i l’equip de la Dra. Núria Rafel.
Sembla completament lògic, és clar, que en un indret d’accés a un recurs tan vital com l’aigua, en un espai més aviat pla i que encara ara s’usa per al conreu, s’haguessin establert els romans. Encara que totes les informacions fan creure que no es tractaria d’una població sinó d’una vil·la romana, amb un espai dedicat a la vida i un altre a la producció agrícola, i fins i tot un espai d’enterrament.
D’aquesta vil·la en queden ben pocs vestigis, però s’han pogut descobrir restes de construccions, fragments de dolia (grans recipients ceràmics per a emmagatzemar productes) i d’àmfora (per a emmagatzemar líquids), fragments de ceràmica sigillata (una ceràmica romana d’importació, vinguda de la península Itàlica), restes de vaixella i altres materials diversos que ens parlen encara més de la vida dels antics habitants de la vil·la, com un fragment de marbre de Carrara, destinat a la preparació de productes cosmètics per al tocador.
La memòria d’aquesta època romana perviu en el temps, a l’antic camí empedrat que uneix aquest espai amb el poblat protohistòric del Calvari se’l coneix com el “camí romà”.
Jaciments
El Molar, com molts indrets de la comarca del Priorat, ha estat lloc de pas i terra ocupada des de ja fa milers d’anys. I malgrat que no podem començar a parlar del poble en si fins a l’època medieval, si remuntem en el temps fins al voltant del 5.500-2.200 aC (Neolític) ens hauríem trobat en un territori amb força moviment.
La Serra del Montsant és un lloc ric en sílex, un mineral que els prehistòrics utilitzaven per a realitzar moltes de les seves eines de tall i de caça i és per aquesta raó que la terra del Priorat, i El Molar, es van convertir en un indret “industrial” quan aquests primers humans es dediquen a establir tallers per al treball i la talla del sílex.
D’aquesta primera indústria en queden diversos testimonis, repartits per camps i bancals, jaciments a l’aire lliure on s’han trobat els nuclis i les làmines que creaven aquests avantpassats nostres.
I no només venien aquí a treballar, al llarg del temps arqueòlegs com el conegut Salvador Vilaseca i Anguera (1896-1975, Reus) han recorregut el territori descobrint les primeres petjades d’aquests humans que treballen, habiten i s’enterren al que avui dia és el terme del Molar.
Jaciments de superfície amb troballes de nuclis de sílex, ascles tallades i materials de talla diversos (5.500-2.200 aC -Neolític-): Barranc dels Boïcs, Mas de l’Engràcia, Mas dels Frares, Mas de les Puces, La Riera, Les Planes, Coll del Perdigot
Jaciments d’enterrament: Mas del Poldo, avui dia desaparegut (5.500-2.200 aC -Neolític-) i necròpolis o camp d’urnes del Calvari (1.150-650 aC, Edat del Bronze).
Jaciments d’habitació: la Cova del Camat, on s’han trobat restes de ceràmica pertanyents a l’Edat del Bronze (1.800-650 aC), i el jaciment-poblat del Calvari, junt amb la seva necròpolis, del Bronze final al Ferro final (1.200-150 aC).
Les mines
El terme del Molar és ric en minerals i això va dur, ja des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX, a una explotació a nivell industrial d’aquestes riqueses, especialment la galena (mineral de plom).
Actualment, aquestes indústries que es van anar establint, des de petites exportacions de caire familiar a indústries de pes, es troben totes tancades i en estat ruïnós (quasi en la totalitat).
La llista d’aquestes antigues mines és llarga i il·lustra el pes que, durant uns anys, va arribar a tenir aquesta indústria al Priorat: Mina Berta, Mina Francisca, Mina Jalapa, Mina Linda Mariquita, Mina Magrané, Mina Minerologia, Mina Raimunda, Mina Serrana i Mina Ventura.*
La Mina Raimunda (s XX) amb un pou mestre -Sant Joaquim- de més de 200 m i uns 7 nivells de galeries, es connectava amb la Mina Jalapa a través del primer nivell de galeries, de quasi 1 km. Malgrat l’estat d’abandonament, encara es poden veure les estructures d’accés al pou de la mina, magatzems, oficines i les instal·lacions d’extracció de l’aigua (que van estar en funcionament fins anys més tard de la parada en l’extracció de mineral).
La Mina Minerologia (s XX), que encara es trobava en explotació a la dècada de 1990, té una gran extensió d’edificis encara dempeus. El pas del temps i els espolis no perdonen, el castellet va desaparèixer l’any 2013 i els altres edificis (i els objectes que contenen) es van deteriorant de manera inexorable. , l’any 1992 s’autoritza la paralització temporal de l’activitat minera i és el moment en què, finalment, deixa de funcionar.
La Mina Ventura (s XX) conserva, únicament, part dels edificis en ruïnes, envoltats de les escombreres de la mina. Malgrat que el pou principal tenia una escala de caragol, per a accedir a les galeries, avui dia és quasi inexistent.
No totes les mines del Molar explotaven la galena, la Mina Serrana era una mina dedicada a l’extracció de manganès (element químic, es troba a la taula periòdica com a Mg – nombre atòmic 25), en forma de manganita i pirolusita, entre d’altres. Aquesta mina té dos noms ja que la part superior de l’explotació es coneixia com Mina (La) Serrana, mentre que la inferior, més propera al Riu Siurana, rebia el nom de Mina de Manganès. Actualment, una part del celler Clos Berenguer està construïda sobre la mina, fins a tal punt que s’aprofita un dels antics accessos per a la bodega.
I més enllà de la mineria de caire industrial, al terme del Molar existien petites explotacions de minerals amb diversos usos com les explotacions de Sabó de Sastre, unes argiles de tonalitat verdosa, formades per una combinació de calcita, guix, caolinita i saponita. Aquest material, com indica el nom, l’usaven els sastres per a marcar els patrons de tall a la roba. O, també, la pedra calcària i sorrenca, de coloració rogenca, amb el seu ús com a pedra d’esmolar, que es troba repartida per tot el terme, usada en els edificis i que és l’element que dona nom al poble del Molar.
Els minerals
En totes aquestes mines es trobarà una gran varietat de minerals, en diverses quantitats, dels quals encara se’n poden descobrir fragments entre les muntanyes d’escòries de rebuig dels treballs miners. Els interessats a descobrir tota aquesta riquesa poden trobar enllaços d’interès als -recursos de consulta-.
D’entre tots aquests materials ens pot cridar l’atenció:
La galena, químicament és sulfur de plom, força pesant, d’una tonalitat plata-fosc i molt brillant a la llum del sol. Pot arribar a tenir un petit contingut de plata. A l’antiguitat s’havia usat com a maquillatge o en l’elaboració d’esmalts i, fins fa pocs anys, s’utilitzava el plom refinat en pintures, per a fabricar canonades i tubs (en les instal·lacions d’aigua corrent de pobles i ciutats) i per a folrar cables. Actualment, la majoria d’aquests usos s’han abandonat per l’alta toxicitat del mineral, raó per la qual es van acabar tancant les mines del Molar, malgrat que els filons de galena no han estat esgotats encara.
La malaquita, mineral de coure d’una tonalitat verda intensa. A l’antiguitat s’usava com a colorant (per a pintura o, fins i tot, maquillatges), actualment s’usa com a pedra semi-preciosa. A la sala del Gran Trianon, de Versalles, es conserva una taula còncava feta d’una sola peça de malaquita de grans dimensions.
L’atzurita, mineral de coure, de color blau intens (similar al lapislàtzuli). Se’l troba, sovint, associat a la malaquita i a la cuprita (de to roig fosc). Antigament es molia per a produir pigments però presenta una problemàtica, amb el temps es transforma en malaquita i muta a un to verd. Avui en dia s’utilitza com a mineral ornamental.
La baritina, sulfat de bari, és un mineral molt comú, amb tons que varien de l’incolor al blanc, groc, marró o blavós. S’utilitza en la producció d’aigua oxigenada, en pigments blancs o en alguns papers fotogràfics – papers baritats (FC)-.
La pirolusita, diòxid de manganés, es pot veure en forma de taques negres amb ramificacions sobre les pedres. A primera vista pot semblar un liquen i és amb lupa o microscopi quan es pot apreciar la seva forma de cristalls. Des de l’antiguitat ja era usat per a decolorar el vidre, avui s’utilitza en la fabricació de clor i com a colorant en pintures, tints de roba i ceràmica.
